La visita dels equips de Madrid ens fa reflexionar

A Dracs 1991 estem en constant procés d’anàlisi, aprenentatge i millora. No hi ha dia que no consultem què fan altres grups tant nacionals com internacionals; no hi ha dia que no mirem què hem fet bé i què hem fet malament nosaltres; i no hi ha dia que no dediquem una bona estona a pensar i treballar pel grup, ja sigui en comunicació, tifos, viatges, muntatge, animació o qualsevol altre àmbit.

No obstant això, la visita dels dos equips de bàsquet de Madrid  aquest cap de setmana ens ha fet reflexionar més encara i per motius ben diferents.

El divendres acudíem al Palau Blaugrana amb ganes i motivació. Ja havíem guanyat al Madrid dos cops aquesta temporada, amb una animació increïble en la darrera ocasió i un equip que tot i les baixes va saber treure tot el què tenia dins i va lluitar del minut 1 al 40.

Aquesta vegada va ser diferent. El partit va començar molt malament i els nostres jugadors de seguida van desconnectar mentre la diferència anava aumentant, quedant-se en 39 punts al final del partit, la pitjor derrota de la nostra història a casa.

Més enllà del resultat esportiu, es poden fer diverses reflexions respecte de l’animació. Des de què vam fer un bon tifo per complementar el mosaic blaugrana i vam aguantar el tipus a pesar del xàfec fins que no vam saber llegir el partit. Ens quedem sobretot amb la primera perquè aquest partit no hi havia qui el llegís i la prova més clara és que no creiem que ningú es cregui que xiulant quan perdíem de 25, hagués xiulat tot el Palau.

Agafem però, part de la segona reflexió (la de la mala lectura) per properes ocasions, no ho dubteu, perquè potser hagués calgut pressionar, especialment en els minuts inicials quan encara no havíem marxat del partit.

INVITACIÓ FORMAL

De la mateixa manera, convidem a tots els experts en animació que han sortit de sota les pedres (com quan surten entrenadors de tot arreu) a què provin d’animar quan nosaltres ho fem. Que s’imaginin 8.000 persones animant al seu equip al Palau i pensin si això no faria tremolar els canells dels rivals i ompliria d’orgull els nostres.

Hem viatjat a Grècia, a una de les millors grades del món; i us assegurem que facin el què facin intimiden. I no intimiden perquè llegeixin el partit, sinó perquè són 8.000 persones dempeus i animant. És clar que si només som nosaltres 300… cal fer un màster en lectura per aconseguir intimidar el rival. I si qui critica l’està veient mentre menja pipes, per la tele o ha marxat al descans… no crec que ajudi gaire tampoc amb la boca plena, des del sofà o des del cotxe.

En qualsevol cas, un aclariment final: a pesar de tot això, som conscients de la idiosincràcia de la resta del Palau i per tant sí mirem el partit i sí el llegim, encara que ho poguem fer malament o diferent a com ho veuen altres. Per això afluixem quan ataca el rival i arranquem amb força a l’atacar, amb la cançó ja engegada; o per això no cantem Independència cada 17:14, especialment quan perdem de 30 amb el Madrid. No us fa vergonya quan ells canten Viva España perquè els estàs apallissant? Es diu refugiar-te en el país perquè els teus jugadors estan fent pena. I no és el nostre estil.

ESTUDIANTES

I arriba l’Estudiantes, diumenge al matí. I la meitat dels què es queixaven el divendres no hi són diumenge. Ni a la nostra grada ni al Palau en general.

Aquí sí cantem independència. El partit ho permet o si més no, això creiem nosaltres. Igualment, estem una mica farts de què se’ns acusi de coses que no som o de què haguem de justificar la nostra catalanitat. Ho seguirem cantant quan creiem oportú i no quan ho digui algun catalanet que, amb diferent bandera lligada al coll, és tan pesat com els espanyolets pesats.

Guanyem, fàcil, amb animació continuada. La gent deu estar adormida perquè aquest cop, a pesar de l’alegria, no segueixen gaire els nostres càntics. Avui els és igual si hem llegit el partit o si no hi som.

ELS JUGADORS I BARTZOKAS

Per sort, creiem que als notres jugadors no els és igual (i per això surten a agrair-nos el suport altre cop) i estem convençuts que al nostre entrenador tampoc. Així ho expressa en roda de premsa, demanant perdó a l’afició i agraint que 20 minuts després del partit de divendres seguíssim cantant o que hi haguessin 5.000 persones el diumenge després de la dura derrota.

Però no són només les seves paraules (que ens agraden, canviant el “hem estat poc encertats” per “el què no podem fer és deixar de lluitar com hem fet avui”), sinó també el seu posat. Se’l veu afectat, fotut, aixafat, que entén la situació, que té més ganes que ningú de guanyar-los més endavant i oferir-nos un nou triomf. I això ens posa. I això ens dóna esperances. I entre la seva millora i la nostra, de ben segur que en el futur serem més forts. I no deixarem de fer reflexions.

Podeu veure la roda de premsa aquí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: