La crònica del derbi: tifo, reivindicació i, un cop més, victòria

La temporada no està anant com a tots ens agradaria. Els tres últims partits els haviem comptat per derrotes (dos a la Eurolliga i un de Lliga, a Andorra), totes tres fora de casa i sense poder assistir-hi per donar suport al nostre Barça.

Però avui és diumenge. Hi ha partit al Palau Blaugrana. I no ens visita un rival qualsevol. Ve el Divina Seguros Joventut. Tela amb el patrocinador… però deixem-nos de tonteríes, ve la Penya de Badalona. Aquells de verd-i-negre (o de blanc…) que tenen dos partits a l’any: els que juguen contra el Barça.

Horari dels complicats, 12:30h, però un derbi és un derbi i s’ha fet tot el possible per vestir la grada i presentar aspecte de partit important, com ho és sempre un Barça vs Penya, on només val guanyar, tant a la pista com a la grada.

Tifo “Tradició 1926”

Komando Tifo ha realitzat una gran feina preparant-ne un de repetició. Un tifo senzill però contundent. La pancarta diu “TRADICIÓ 1926”, en clara referencia als 90 anys de bàsquet blaugrana, sobre una bufanda clàssica amb els colors blaugrana. Realment és un fet que s’allunya de tot el que vivim actualment i que envolta al nostre club, malauradament. Així com múltiples bufandes que tenyeixen la Gate 304. Surt a la perfecció (hi ha fotografíes espectaculars).

Partit difícil a pista, fàcil a grada

Tot i l’espectacle, la grada no és plena del tot i el Palau encara menys. A la part de dalt del lateral ens visiten uns 100 penyistes amb l’únic propòsit d’intentar guanyar-nos a la pista per tal d’intentar enfotre-se’n de nosaltres durant uns dies, ja que d’animació cap al seu equip… ben poca, per no dir res. Així que no val relaxar-se i cal animar des del primer a l’últim minut.

Després d’una primer meitat on a pista els nostres jugadors no han estat del tot ficats en el partit, amb errades diverses, marxem per sota en el marcador (31-39). El Palau, lluny de donar suport i seguir els càntics que surten des de la nostra grada “posa de la seva part xiulant tímidament”, més preocupats d’aplaudir les diferents actuacions que hi ha als temps morts o a la mitja part que de fer-ho amb el seu equip.

Però Dracs no es rendeix, MAI, i s’ha de donar la volta a la segona part. Els de Bartzokas surten més endollats i el tercer quart és un espectacle. 30 punts en 10 minuts, el que hauria de ser la tònica normal. Seguim amb l’animació, i la resta del Palau sembla que també s’anima ho fa, sobretot, quan apareix el “Un dia de partit…”.

L’últim quart s’ajusta fins els darrers moments, i és quan toca donar-ho tot per sortir vencedors a la pista, ja que el partit a la grada no era massa complicat de guanyar, cosa habitual quan vénen els de la Penya al Palau o quan nosaltres visitem el més que fred Olímpic de Badalona i els mostrem què és Dracs.

A l’equip li falta alguna cosa, a nosaltres no ens pot faltar

Al final, victòria per dos punts. Ens hauria agradat que fos de més, però a l’equip li falta alguna cosa. Quelcom que a la Corba Sud NO pot pasar. S’ha d’omplir al màxim a cada partit, sense importar el rival o l’horari, i animar des del primer fins l’últim segon. Cal demostrar la tradició -ara sembla que alternativa- del nostre Barça i que representem nosaltres, que representa Dracs 1991.

Ningú a part de nosaltres va a veure un partit de bàsquet i gaudeix tant d’estar al costat del seu equip, del seu club i de donar-lis suport, de no a estar en silenci, de braços plegats i, pels més atrevits, menjar crispetes.

Ni reis, ni por, ni més atacs a la llibertat d’expressió

Sempre hem defensat que els crits d’independència al 17:14 per sistema, sense tenir en compte el rival, la repercussió de l’esdeveniment o el moment del partit, no tenen sentit.

Aquesta setmana el país i la llibertat d’expressió han estat atacats per diversos fronts. A mode de resum, la detenció i posterior obligació a declarar dels independentistes que van cremar fotografies del rei el passat 11 de setembre i la compareixença davant el TSJC per desobediència de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell.

És en aquestes ocasions quan el minut 17:14 de la primera part d’un Barça – Penya agafa tot el sentit del món i aleshores sí que cal cridar-ho amb més força que mai. Però no n’hi ha prou, cal fer visible el problema i aprofitar la repercussió d’un esdeveniment així per deixar clar el què pensem. I el què pensem és que no tenim reis, no tenim por i que ja n’hi ha prou d’atacs a la llibertat d’expressió. Exactament això és el què deia la nostra pancarta-missatge, desplegada al costat d’una estelada en aquell precís instant, mentre les 200 goles de la Corba Sud cantaven independència, bona part del Palau ho seguia i els quatre aficionats visitants que hi havia intentaven colar sense èxit algún càntic que res tenia a veure amb la reivindicació.

Gràcies a tots els qui vau col·laborar. Un cop més, les grades parlen.

La secció que us guanya sempre

I ja per acabar, només fer un petit recordatori: “Hi ha una grada que viu per tu… Que no deixa mai d’animar… SOM LA SECCIÓ, QUE US GUANYA SEMPRE!”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: