Bàsquet: la temporada de la desil·lusió

Hem tancat una de les temporades més dures que es recorden al Palau Blaugrana en bàsquet, si no la que més. Veníem de dos anys horribles, amb un dels pitjors mals que per nosaltres pot tenir un equip: falta d’actitud. Dia sí, dia també, els nostres jugadors baixaven els braços en els moments importants i quan s’havien de donar passes endavant, es donaven enrere. El Palau i nosaltres ens en vam cansar.

A l’estiu, tard i malament començà un nou “projecte” encapçalat per Rodrigo de la Fuente, qui pel seu passat ens generava plena confiança. I és que les grades mai obliden aquells que van lluitar i liderar els nostres equips. Amb la seva il·lusió i ganes de treballar, crèiem que alguna cosa canviaria.

Amb l’inici de la temporada, creix la zona d’animació, un objectiu que portàvem perseguint des de feia anys per a què aquesta famosa “màgia del Palau”, que mai es diu d’on ve i que alguns creuen que sorgeix miraculosament, fos encara millor. Una nova grada que al principi estava a un nivell altíssim amb 200/300 persones per partit. Moltes d’elles, per cert, noves en el món de supporterisme, fet pel qual se’ls ha de dedicar hores i hores de feina.

El cas és que per sort, a diferència d’altres, nosaltres sí havíem planificat la temporada amb temps suficient perquè tot funcionés. Per exemple, teníem tots els tifos preparats des d’un inici. Un d’ells, el més especial per a nosaltres, era el dels 90 anys d’història de la secció, on el club no va fer res per homenatjar la nostra gloriosa història, el nostre valuart més preuat (què passaria si fos futbol?). En fi.

Tifo 90 anys de tradició.

Primera bofetada

A pesar d’un parell d’alegries inicials com la victòria sobre Madrid i Baskonia en lliga, de seguida arriba la primera bofetada seriosa, precisament contra l’etern rival, de 40 punts i a casa. Vam recuperar sensacions que no volem tornar a viure mai més i vam recordar aquella derrota de 38 a la Final Four de Milà que va generar una vaga d’animació i una pancarta que deia “No us demanem que guanyeu sempre, però sí que lluiteu fins al final. A Milà ens vau avergonyir”. Aplaudida, és clar, per tot el Palau Blaugrana.

Tot i això, la nostra mentalitat -sovint incompresa pel soci- no ens permetia abaixar els braços, marxar, deixar el club a l’estacada. Perquè allò que exigim a als nostres jugadors, nosaltres hem de ser els primers en cumplir-ho. Estimem el Barça i li dediquem la vida, així que quan la samarreta blau i grana és trepitjada pels nostres jugadors, l’afició ha de recuperar-la i amb orgull mantenir-la el més amunt possible. A més, ens fa extrema vergonya veure l’afició del Barça fotuda, marxant abans d’hora, buidant el pavelló i haver de sentir a casa nostra càntics rivals.

Aquell dia vam perdre de 40 i tota la grada de Dracs 1991 va marxar enfadadíssima, però orgullosa de no haver abandonat el club en cap moment.

FCB-RM Partit d’eurolliga temporada 2016-17

La vida continua… (amb un equip sense ànima)

Tot i aquell horroros partit contra el puto Madrid, les grades continuaven plenes i quedava molta temporada per davant, però després de diverses derrotes fora i la pallissa del Baskonia a casa, arriba un segon punt d’inflexió: el Galatasaray, l’últim classificat de l’Eurolliga, guanya el seu primer partit fora… al Palau. A partir d’aquell moment, les nostres grades comencen a baixar perquè la gent nova no veu ni troba allò que ve a buscar al Palau: proximitat, connexió, màgia, etc. A la resta del Palau li passa exactament el mateix.

La falta de lideratge de l’equip s’accentua. Els jugadors viuen totalment aïllats del que és Dracs, el Palau Blaugrana i fins i tot el Barça. L’afició, per la seva banda, es veu orfe de jugadors amb els quals veure’s i sentir-se representats (una reivindicació que portem anys fent).

Preocupació i patiment

Admetem-ho: la temporada no pintava bé. Així doncs, des de Dracs intentem apretar, parlar, dialogar i trobar solucions. No és que estigui a les nostres mans, però ho intentem. Provem moltes coses, moltes d’elles a nivell intern, que acostumen a ser les més impopulars, les que la gent no veu i el motiu pel qual hi ha gent que et crítica com si estiguessis de braços plegats. Sovint, però, són les més efectives.

Farts de veure que la cosa no canvia, decidim fer públic el nostre descontentament. Si bé no entenem la crítica per la crítica, sí l’entenem com a mitjà per fer canviar les coses i per tant llancem un comunicat on parlem obertament de decepció i de què el model que se’ns va vendre a l’estiu era inexistent. Critiquem també la falta de suport d’una llotja buida i un menysteniment constant a la secció, per exemple, en temes de marketing. També mostrem la nostra confiança en Rodrigo de la Fuente i en l’entrenador, qui ens havia demostrat que a ell sí l’importava aquest club. Finalment, també en certs jugadors que semblaven posar intensitat com Vezenkov.

El comunicat va generar moltes opinions, algunes d’elles crítiques (el hater mai falla), però en general va tenir una bona acollida. No obstant, no va ser ni suficient ni efectiu perquè jugadors, entrenador i directius es posessin les piles.

Fent autocrítica i mirant la temporada que portàvem, el 12 de febrer i després d’haver escoltat al Palau Blaugrana, vam decidir emetre un segon comunicat on s’anunciava una vaga d’animació i un debat per escoltar a la nostra gent. Per primera vegada en la nostra història vam decidir posar les pancartes al revés, que per qui no hi entengui de grades, és el gest més greu que un grup supporter pot fer en senyal de protesta. Però no, el canvi tampoc va arribar.

Des d’aquell moment es decideix, per evitar malentesos, que l’animació comença quan es llança la pilota enlaire i s’acaba, passi el que passi, amb la botzina final, amb l’objectiu de què el públic del Palau pugui expressar la seva opinió respecte la temporada i, evidenment, també pugui fer-ho la Corba Sud.

La desil·lusió

Arriba el 3 de març i ens visita el vigent campió d’Europa. No tenim res a fer, però esperem lluitar fins el final i posar les coses difícils. Un servidor baixa a tribuna per fer la fotografia a la pancarta contra Urdangarín (que encara a dia d’avui segueix intacte al seu lloc i ningú del club n’ha dit res). Abans que pugui pujar ja pot constatar que no lluitarem ni en el minut 1, acabant el primer quart 4-29. El Palau, enfadat com nosaltres, comença una xiulada contra la llotja. Nosaltres ens posem d’esquenes per evidènciar el nostre cabreig.

El pitjor que li pot passar a una persona és perdre la il·lusió per allò que estima, i nosaltres la vam perdre després de veure que no podíem fer res per canviar el rum de la secció. Anar a animar qualsevol partit de bàsquet es feia una tasca duríssima.

Érem a grada intentant defensar allò que ens van ensenyar a estimar (encara que el temps no acompanyi i que la gent no t’entengui), a grada amb els braços alçats per poder fer els millors palmejos possibles, a grada i sense el mòbil a la mà, llest per tuitejar qualsevol crítica cap a tot allò que es mou.

La vergonya de l’Estrella Roja i canvis, per fi

El 24 de març rebíem a l’Estrella Roja, amb un Palau totalment buit. Bé, no del tot, en totes i cadascuna de les zones hi ha serbis, càntics en serbi, insults contra Catalunya i el Barça, provocacions cap a la Corba Sud i una seguretat passiva en un Palau passiu. De cop sona el primer càntic de Dracs, fort, contundent, que fa callar a l’escòria de l’Estrella Roja, i llavors un es reafirma en la idea de què per molt que els directius no s’ho mereixin o que als jugadors els sigui igual si hi som o no, defensar casa teva és sempre la millor opció. Al Palau Blaugrana, mentres Dracs hi sigui, només s’escoltarà la veu del Barça.

Tres dies després arriben canvis. Es fitxa a Nacho Rodriguez i s’ascendeix a Manolo Flores per millorar el rumb de la secció. Ens sap greu pels crítics, però ja hem dit que amb el passat que tenen aquí, en ells també hi confiem. Com funcioni d’ara endavant ja ho veurem, esperem però que siguin capaços de millorar el fet fins ara. Esperem també que les deixin treballar, que no sempre és així.

Un club d’ismes.

S’ha de reconèixer que ho som. Ens costa estar units, no com en molts altres clubs. Aquí cadascú defensa el seu paticular “isme”, que sovint passa per davant de l’escut i de la història.

És llavors quan els ismes d’uns et matxaquen perquè et consideren partidari de qualsevol altre isme, mentre els de l’altre isme t’acusen de ser del primer isme… i així successivament.

Tu penses que estàs per sobre de tot això, que t’estimes el club i saps que els que vinguin a governar-lo només ho faran per interès personal, que vingui qui vingui mai et representarà i que creus que tot i que el club és dels socis, sovint al soci se l’escolta poc. Però bé, formes part d’un grup públic i quan el culer està enfadat ataca contra tothom, encara que la guerra dels ismes no vagi amb tu.

L’isme, a més, sovint t’ataca acusant-te de passiu i de no fer res per canviar la secció perquè “ets ultra mega fan de l’actual junta directiva” (com quan érem també ultramegafans de Xavi Pascual) i aleshores, a més a més de pensar que aquesta guerra no va amb tu, també penses que no trepitgen el Palau, que tenen mala memòria, que critiquen per criticar o, en altres paraules, que ho fan perquè és esport nacional i punt.

L’exemple més clar ve amb la visita de Xavi Pascual amb el Panathinaikos. Particularment recordo quan Xavi estava al Barça, tenia infinitat de detractors, recordo que caminant pel Palau rebiem comentaris com “menys animar i més xiular el Pascual” o “quan demanareu la dimissió de Pascual?”. Fins i tot s’havia arribat a especular que Xavi estava protegit per nosaltres i que faríem tot el possible perquè no marxés.

Els més atrevits comentaven que nosaltres decidiem els fitxatges i el cinc inicial. Increible el poder de decisió que se’ns atorga de forma gratuita. El cas és que quan surt Xavi al parquet i comença l’homenatge, el Palau aplaudeix a més no poder. Servidor, en aquell moment, es pregunta on ha quedat tot allò que ens deien no feia ni un any i que educadament vam aguantar.

Últim tram de temporada

Sabent ja que aquesta temporada no teníem opcions, esperàvem acabar amb lluita i la millor imatge possible al parquet, tal i com ens havia dit el Nacho. Res. Contra iberostar Tenerife, a casa (i com en tants altres partits durant l’any), quan semblava que no es podia jugar pitjor, els nostres jugadors decideixen passar de tot i perdem, dient adéu a les opcions de quedar tercers.

Comencen els Playoff amb el València i en el primer partit de la sèrie veiem un resum de la temporada, una imatge indigna. És per això que decidim preparar dues pancartes per si en el segon partit, a casa, acaba la temporada. Dues pancartes que exigien responsabilitats i canvis de forma clara, mentre per les xarxes se’ns acusa de mentides com que no paguem l’abonament, que estem de braços creuats o que el silenci és perquè estem a favor de la junta. Mentre tot això passa, hi ha dues pancartes ja pintades, perquè de l’únic que estem a favor és del nostre estimat club, del qual a pesar de tot, n’estem enamorats profundament. Doncs resulta que el partit es guanya amb un actitud increible que no havíem vist fins aleshores.

Per últim, la sèrie torna a València, on després d’un inici molt fluix, l’equip es posa les piles i dóna la cara, lluita i s’entrega fins l’últim moment, el que veníem demanant al llarg de tota la temporada tots els aficionats.

S’acaba la temporada. Ara sí és el moment de parlar. S’emet un tercer i últim comunicat on valorem el conjunt i no els dos últims partits que havíem vist. Demanem canvis i desitgem que no es tornin a repetir els errors que es van cometre la temporada passada. Temporada tancada.

Què volem

Esperem que l’any que ve el club no cometi els mateixos errors; recuperar sensacions; que s’estigui treballant des de ja fa mesos per la temporada que ve; que qui en sap pugui treballar amb total llibertat; que aquesta junta aposti pel bàsquet més enllà de les paraules (i si no, que marxin), començant perquè el president segui a la llotja, cosa que no ha fet en tot l’any; que les seccions les porti algú en qui confiem i no Albert Soler; que hi hagi canvis en els rols de jugadors que ja no poden liderar un equip (si és que algun dia ho van fer); que els jugadors se sentin identificats i siguin fidels al club; i que això no es torni a repetir mai més. Mai més.

Però per sobre de tot, el que desitgem és que el Palau Blaugrana estigui unit i que no es dediqui a atacar als qui estan de la seva part. Ras i curt: esperem que l’escut passi per davant de tot i de tothom.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s