25 hores gairebé perfectes

Coincidint amb el primer aniversari de proclamació de la República Catalana (recordat en els minuts 17:14 de cada partit amb crits d’independència i llibertat) hem tingut 25 hores molt intenses al Palau Blaugrana a les que només ha faltat un gol més del futbol sala perquè fossin perfectes.

El dissabte, la prèvia pel Barça – Pozo començava ben d’hora. La importància del partit, la retirada de la samarreta del millor porter de la història de la secció i  l’horari feien que l’ambient fos especial.

Fins i tot part de la ‘vella guàrdia’ del grup tornava a trepitjar els seients del nostre santuari. I això es notava. Tenien ganes de gresca, de cantar al bar, d’acabar amb les existències de cervesa, de tornar a sentir com tremola el Palau cada cop que la Corba Sud vota a l’uníson i de patir un allau a cada gol fruit de l’eufòria.

En van ser 3. Fins i tot podríen haver estat 4 i s’hagués sentenciat el partit, però el Pozo va jugar bé el porter jugador els últims minuts i va aconseguir empatar el partit.

WhatsApp Image 2018-10-28 at 09.38.11

Retirada de la samarreta de Paco Sedano

A l’acabar, merescut homenatge a Paco Sedano. A pesar que des de marketing siguin incapaços de tocar la fibra de l’aficionat i que al Palau la megafonia funcioni fatal i no et permeti entendre res, l’acte va ser increïble per dos motius: en primer lloc, de la part alta del Palau Blaugrana ja hi penja la primera samarreta d’un jugador

de futsal i representa els valors que tant defensem al Barça (no com la d’Urdangarín, per cert); i en segon lloc, retrobament amb jugadors que han deixat empremta als nostres cors com Fernandao, Javi Rodríguez, Ari, etc. Amb ells vam acabar cantant ‘la vida supporter’ per tancar un gran dissabte. I amb una última abraçada a Paco Sedano.

Guanyem el derbi

El diumenge, havent dormit -o aprofitat la festa- una hora més pel canvi horari, la pluja i el fred no van impedir una altra gran prèvia a la terrassa del bar on anem sempre. Torrades, braves, cerveses, xupitos i moltes bromes (alguns estaven molt inspirats) van fer passar molt ràpidament les hores prèvies al derbi.

Un cop dins ens va fer molta gràcia veure com ‘curiosament’ el dia del Clàssic amb el Madrid de futbol, va ser el dia que menys aficionats de la Penya han visitat el Palau. Casualitat? Segur que no.

El millor del partit, la victòria a la pròrroga. L’equip va ser capaç en 36 hores de guanyar a Turquia, viatjar i guanyar el derbi. Gràcies, especialment, a un gran Pangos. El pitjor, que juguéssim sense el jugador que més entén què significa un derbi, Pierre Oriola; i que speaker i tècnic de so siguin tan estúpids de tallar l’animació en moments d’eufòria i remuntada amb la cançó més estúpida o un discurs que no s’entén.

Els derbis s’han de guanyar. D’1, de 10, de 100… en el temps reglamentari o després de 4 pròrrogues, però s’han de guanyar. I ho hem fet.

Maneta al Clàssic

Al sortir, a dinar i a preparar-nos per un Clàssic històric amb maneta i un himne que posava la pella de gallina. Un Clàssic que tancava 24 hores + 1 gairebé perfectes.

I ara… el Maccabi!

Dijous 1 de novembre tornem a tenir una cita al Palau d’aquestes que fan afició. Ens visita el Maccabi de Tel-Aviv i omplirem la Corba Sud per posar-nos amb balanç positiu a l’Eurolliga. Anem a per totes!!!