La teva grada vibra quan et veu jugar…

Recuperem la pilota. Contraatac. Pangos assisteix a Oriola, que esmaixa amb rapidesa i força. El Palau i la banqueta s’aixequen, Pierre ens assenyala i la Corba Sud cau. Estem guanyant de 10 al Madrid i s’acosta el final.

Laso demana temps mort. Retrona ‘Un dia de partit’ com poques vegades. Als madridistes se’ls posa el cul petit i a la tornada a pista, els triples de Kuric els entren sense lubricant. Botzina final i victòria per 17 punts. I per rematar la festa, els jugadors surten una altra vegada al cap d’uns minuts a celebrar-ho. Gran Barça!

Així s’acaba un cap de setmana en el què hem tornat a tenir tres partits en tres dies consecutius al Palau Blaugrana. De la millor manera possible. Recuperant sensacions que en altres temporades no teníem.

Divendres, a l’Eurolliga, havíem estrenat una cançó que diu “si ho dones tot, fins a la mort, la teva grada vibra quan et veu jugar”. I descriu tots i cadascun dels moments que hem passat donant suport a les seccions de bàsquet i de futbol sala.

Contra el Milano, guanyant amb solvència i per tant atrapant i superant a un rival directe que aquest any està a la part alta de la classificació. Amb una grada més buida del què ens hagués agradat, però prou plena tenint en compte la marató de partits que teníem.

Contra el Santa Coloma, remuntant un partit que teníem perdut a falta de pocs minuts. Després es van inventar unes mans i van aconseguir el què volien. Destrossats, vam encaixar a l’últim segon una dura derrota en el derbi amb un gol inesperat. Però coneixem a Didac, sabem l’apreci que ens té i la bèstia que és sota els pals. Sempre estarem al seu costat. “Pel nostre Barça mai no parem d’animar”, diu també la cançó.

Finalment, el Madrid. Amb 300 persones a grada. Amb el Palau repetint ‘un dia de partit’. Amb record pel dia mundial contra la violència de gènere i per la repressió a l’independentisme, a dos dels nostres com són l’Adri i el Xarly. Amb una prèvia ben llarga i un corteo carregat de pyro. Amb un timbal més gran que mai. Amb els qui porten la grada vessant fins l’última gota de suor i la resta seguint-los com si no hi hagués demà.

A la pista, el pocapena de Rudy fallant tot el què tirava, el flipadet de Campazzo empapant-se del pitjor d’un equip que no hauria de guanyar ni als entrenaments i el tontet de Laso demanant revisions que cada vegada se li giraven en contra. I els nostres… Seraphin plantant cara i esmaixant amb Tavares a pista, Claver posant taps a Felipe Reyes, Pesic encarant-se amb qui fes falta per defensar el nostre escut, Heurtel marejant la defensa i així tots fins arribar a Oriola i Kuric, una història que ja hem explicat.

La teva grada, després de temps de no fer-ho, vibra quan et veu jugar. I esperem no deixar de fer-ho. Ens veiem a la Corba Sud ben aviat!

%d bloggers like this: