Tres dies inoblidables entre Barça – Madrid i On Tour València

Crònica de Dracs 1991 del Barça – Madrid d’Eurolliga de bàsquet al Palau Blaugrana i el desplaçament a la Copa d’Espanya de futbol sala de València 2019.

Un dels nostres càntics més coneguts -‘Un dia de partit’- va sonar amb força durant tres dies seguits. Un divendres nit i un cap de setmana que teníem moltes ganes que arribés. Per obrir boca vam rebre al Madriz al Palau per segona vegada aquesta temporada i una vegada ben entrada ja la nit vam posar tots els nostres esforços en València, on acabaríem sortint campions de la Copa d’Espanya el diumenge.

Barça – Madrid – Eurolliga

Però anem pas a pas. Divendres, Eurolliga i un dels rivals més desitjats per visitar el Palau, si no el que més. Venia l’equip de ploraners als que vam guanyar per segon any consecutiu -i a més a més a casa seva- la Copa. Una mica menys de dues setmanes en les quals molts de nosaltres teníem en ment aquest partit. Partit gran en el que mai pot faltar una bona i llarga prèvia, un corteo fins al Blaugrana i un tifo que encara incrementi més les ganes de donar-ho tot a grada com a supporter i transmetre la passió als nostres jugadors perque també s’ho deixin tot a la pista.

Van anar passant les hores i el partit s’acostava. Prèvia feta, corteo fet, i tothom va entrant a grada amb aquelles ganes d’aixafar al rival una vegada més. En fi, va arribar el moment de la presentació dels equips. Amb la de les rates blanques es comença a desplegar el nostre tifo basat en tres parts. Una pancarta on s’hi podia llegir ‘Érase una vez un ladrón llorón…’ acompanyada d’una vertical on s’hi distingia un lladre vestit de blanc contant bitllets i plorant. Vaja, el que sol fer el Madriz quan no guanya un títol o quan no li van les coses com ells desitjarien. Ambdues, acompanyades per múltiples banderes blaugranes que tenyien la Corba Sud.

Que com va anar el partit? Doncs una victòria més dels de Pesic. Sense faltes antiesportives no assenyalades com la de Randolph a Singleton a la Copa, sense Instant Replay necessaris per decidir res a l’últim segon i amb un Palau entregat cap a uns jugadors i un entrenador que ha aconseguit en un any que el nostre Barça estigui altre cop al lloc d’on mai hauria d’haver sortit. Una de les imatges del partit va ser una espectacular esmaixada de Claver davant els nassos de diversos ‘merengones’. Destacar també com s’hi va recrear penjat de l’anella per acabar passant per sobre d’Ayón.

Mentre succeía tot això amb el basket, vam tenir un ull posat també en el que feia l’equip de futbol sala en els quarts de la Copa d’Espanya, resultat del que depenia el poder seguir amb un cap de setmana que podia ser de somni. Victòria davant Jaén per 3-0, els d’Andreu Plaza a semifinals i nosaltres… Cap a València!

Barça – Osasuna de Copa

Vam sortir cap a terres valencianes dissabte al matí. Al bus hi va haver moments per birres, música, bromes… Ja a València vam poder deixar totes les coses als allotjaments per posar camí cap a La Fonteta. Un cop pels voltants del pavelló valencianista vam trobar un bar prou proper, a menys d’un minut del mateix pavelló, per poder fer la prèvia corresponent. Entre birres i alguns ‘canyos’ amb les llaunes buides que anaven caient va arribar l’hora d’entrar a La Fonteta. Un cop dins vam poder observar com més d’una persona o grup assistent es vestia més per donar la nota que per anar a veure un partit de futbol sala. Trist, però tampoc va ser cap novetat.

Pel que fa al partit, els nostres el van encarrilar bé amb gols de Ferrao i Adolfo a la primera part, mentre a la grada els supporters presents ho donavem tot a pesar de ja portar un partit a les nostres goles just 24h abans. Un pavelló no massa hostil com en d’altres ocasions -Ciudad Real 2015, per exemple-, va facilitar encara més la victòria tant a pista com a grada. Adolfo va fer un 0-3 només maquillat per Adri Ortego. 1-3 i cap a la gran final de diumenge on ja coneixiem el rival; ElPozo.

Però el dia i la nit no havia acabat. Sortida del pavelló per trobar un bar on veure com el futbol tornava a passar per sobre del Madriz, al Bernabéu novament, només tres dies esprés de guanyar 0-3 i classificar-se per la Copa. El gol de Rakitic va deixar a les rates a 12 punts. En pocs dies adéu a la Copa i a la Lliga definitivament. Per celebrar-ho, alguns dels desplaçats van aprofitar la nit valenciana per seguir la festa…

Barça – ElPozo de Copa

I va arribar el diumenge. Amb la final gairebé a primera hora de la tarda no hi va haver gaire temps per recuperar hores de son, tornar a fer la maleta per deixar els allotjaments i dinar. Una vegada fet tot això ens vam tornar a reunir tots al bar on el dia abans ja havíem estat de prèvia. Amb una horeta justa per entrar a La Fonteta per lluitar per un títol que feia més de cinc anys que se’ns ressistia, vam tenir temps per rebre la visita de l’equip Infantil, campions de la Minicopa aquell mateix matí. Entre càntics iniciats pels que són el futur del nostre futbol sala, salts de campions i alguna foto, vam poder donar-lis l’enhorabona i esperar que aquella fos la primera de les dues copes que ens tocava celebrar durant el dia.

Va arribar el moment. Amb tots els supporters dins el pavelló, Dracs va rebre amb un bon ‘bufandeo’ l’entrada a pista dels dos equips per esperonar als nostres jugadors. La final va començar i els nostres càntics eren els únics que retronaven tant a La Fonteta com per a través de la televisió. La primera part va ser d’un domini molt superior d’un Barça que es va topar amb els pals fins a quatre ocasions. Però no tot va ser mala sort, ja que al descans es va arribar amb l’avantatge del gol de Ferrao, que va tornar a obrir la llauna una vegada més i a les grans aturades de Juanjo que va apareixer quan més el necessitaven els companys.

Ja a la segona part les coses es van complicar una mica amb l’empat de Pito. Però es que no hi ha final fàcil, i menys en futbol sala. Els nostres jugadors no van decaure a pista com tampoc ho van fer els supporters a la grada. Fins que a l’equador de la segona meitat una teva meva entre Marcenio i Ferrao va suposar que el flamant i recent fitxatge brasiler posés l’1-2 al marcador. Des de que ens vam tornar a posar per davant fins al final, ElPozo ho va intentar de totes les maneres possibles, anant de cinc i tot en uns últims minuts i segons, on van tenir alguna ocasió per tornar a empatar. Però en aquesta ocasió no va ser així. Els segons es van exhaurir i els àrbitres van assenyalar el final del partit… CAMPIONS!

CAMPIONS!

Molts dels presents recordaran els primers instants de ser de nou campions de la Copa d’Espanya per la carrera d’Arthur per creuar-se tota la pista i venir a celebrar-ho el més aprop possible dels desplaçats mentre la resta de companys s’abraçaven a l’altra banda.

Però també perquè pocs minuts després de fer tota l’entrega de premis i de la Copa es van apropar tant jugadors com ‘staff’ per començar a celebrar el títol amb tots els supporters presents a La Fonteta. Amb ‘Un dia de partit’ es van poder reviure moments ja viscuts al Palacio de los Deportes de Murcia fa dos anys o al propi Palau Blaugrana aquesta temporada després d’aconseguir la classificació per la Final Four de la Champions. Els jugadors saltant, abraçant-se, aplaudint i fins i tot repetint el càntic feia que la festa fos a més cada minut que passava.

Una vegada ja pràcticament buida la resta del pavelló, els supporters van poder baixar fins a primera fila per felicitar i compartir l’alegria de celebrar un títol al costat dels seus jugadors. Liderats per Sergio Lozano, els jugadors van començar a enfilar-se per situar-se entre els que mai els han deixat, els deixen ni els deixaran de banda per seguir amb la festa. La Copa va passar per mans també de supporters, i és que els propis jugadors eren els primers que volien compartir-ho amb el grup.

Ja després d’una bona estona de festa, i amb els pesats de seguretat tocant la pera des de que es va baixar a primera fila pràcticament, equip i afició es van despedir per seguir amb la celebració als busos en qüestió. Una tornada on la música no va parar i la beguda va seguir corrent, com sol passar en pràcticament cada On Tour, però, aquesta vegada, sabent que havíem sortit CAMPIONS.

%d bloggers like this: