We’re coming back!

Diuen que la música serveix per explicar i interpretar molts estats d’ànim. Les grades doncs, no són cap excepció i nosaltres venim de la pitjor època que recordem al bàsquet a nivell esportiu.

És evident, i no descobrim res, si diem que els últims anys s’han definit per mala gestió, falta de rumb en els fitxatges, falta de lideratge a tots els nivells i sobretot, i segurament el que més mal faci a una persona que s’estima la història, l’escut i els seus colors, falta de caràcter a pista per defensar la samarreta quan amb la qualitat no n’hi havia prou.

Totes aquestes circumstàncies ens han fet sentir mil contradiccions, dolor i ràbia. Però també ens han fet sentir, i sobretot ara, l’orgull de no haver abandonat, l’orgull de ser d’aquells que som del Barça 365 dies a l’any passi el que passi, que si no veiem lluita la posem nosaltres. L’orgull, en definitiva, de no recordar-nos només del nostre equip quan guanya I les coses van bé. I d’intentar canviar les coses molt més enllà de Twitter.

L’arribada de Pesic, amb el seu caràcter i el seu compromís, el barcelonisme aferrim de Pierre Oriola a pista que ens representa, el cop de puny sobre la taula d’aquest estiu per formar una plantilla competitiva i de qualitat, el retorn de l’Àlex, els gestos a pista cap al públic de Mirotic, la professionalitat de Kuric, la feina incansable de Hanga o l’actitud de Brandon Davies, entre d’altres, ens deixen les coses clares.

Podríem seguir anomenant tots els jugadors de la plantilla i les seves qualitats, perquè podríem, però només en volem destacar una de diverses maneres: la lluita, el compromís, les ganes i el saber on són. En definitiva, VEURE’NS REPRESENTATS A PISTA. Per tot això podem dir que tornem, o millor dit, que HEM TORNAT.


El tifo d’ahir explica tot això i més. La banda sonora? Cock Sparrer i el seu We’re coming back, versionat més tard per Los Fastidios. Vuitanta estandards amb diferents dissenys acompanyaven la pancarta que portava el lema de la cançó i la imatge d’un esquelet sobre una vespa (tal com es veu al videoclip de Los Fastidios) que tot i els mals moments mai es va treure la bufanda del seu amor.

No sabem si guanyarem, no sabem com acabarà tot, només sabem que el què demanàvem ja hi és. I que no volem que torni a marxar mai més.

So remember, out there somewhere. You’ve got a friend, and you’ll never walk alone again!