We're coming back!

Història del tifo We’re coming back! desplegat en el partit del Barça de bàsquet contra el Reial Madrid el 29 de desembre del 2019 al Palau Blaugrana.

Diuen que la música serveix per explicar i interpretar molts estats d’ànim. Les grades doncs, no són cap excepció i nosaltres venim de la pitjor època que recordem al bàsquet a nivell esportiu.

És evident, i no descobrim res, si diem que els últims anys s’han definit per mala gestió, falta de rumb en els fitxatges, falta de lideratge a tots els nivells i sobretot, i segurament el que més mal faci a una persona que s’estima la història, l’escut i els seus colors, falta de caràcter a pista per defensar la samarreta quan amb la qualitat no n’hi havia prou.

Totes aquestes circumstàncies ens han fet sentir mil contradiccions, dolor i ràbia. Però també ens han fet sentir, i sobretot ara, l’orgull de no haver abandonat, l’orgull de ser d’aquells que som del Barça 365 dies a l’any passi el que passi, que si no veiem lluita la posem nosaltres. L’orgull, en definitiva, de no recordar-nos només del nostre equip quan guanya I les coses van bé. I d’intentar canviar les coses molt més enllà de Twitter.

L’arribada de Pesic, amb el seu caràcter i el seu compromís, el barcelonisme aferrim de Pierre Oriola a pista que ens representa, el cop de puny sobre la taula d’aquest estiu per formar una plantilla competitiva i de qualitat, el retorn de l’Àlex, els gestos a pista cap al públic de Mirotic, la professionalitat de Kuric, la feina incansable de Hanga o l’actitud de Brandon Davies, entre d’altres, ens deixen les coses clares.

Podríem seguir anomenant tots els jugadors de la plantilla i les seves qualitats, perquè podríem, però només en volem destacar una de diverses maneres: la lluita, el compromís, les ganes i el saber on són. En definitiva, VEURE’NS REPRESENTATS A PISTA. Per tot això podem dir que tornem, o millor dit, que HEM TORNAT.


El tifo d’ahir explica tot això i més. La banda sonora? Cock Sparrer i el seu We’re coming back, versionat més tard per Los Fastidios. Vuitanta estandards amb diferents dissenys acompanyaven la pancarta que portava el lema de la cançó i la imatge d’un esquelet sobre una vespa (tal com es veu al videoclip de Los Fastidios) que tot i els mals moments mai es va treure la bufanda del seu amor.

No sabem si guanyarem, no sabem com acabarà tot, només sabem que el què demanàvem ja hi és. I que no volem que torni a marxar mai més.

So remember, out there somewhere. You’ve got a friend, and you’ll never walk alone again!

%d bloggers like this: