Reflexions de final de temporada

S’acaba una temporada rara. En ve una d’incerta. I ens agradaria fer algunes reflexions. Començant, per exemple, pel millor moment de la temporada de cada secció: en futbol sala, el desplaçament amb victòria a la Copa d’Espanya de Màlaga; i en bàsquet, la contundent victòria contra el Madrid a casa que va fer vibrar el Palau com feia temps que no es veia.

Més enllà d’això, ha estat una temporada molt rara. Aturada sobtadament per la Covid-19 i acabada d’una manera que poc té a veure amb el bàsquet i el futbol sala en el qual creiem. Sense ser a grada, que és la nostra manera de viure aquesta passió que porta el nom de Futbol Club Barcelona.

La lluita és l’únic camí

A nivell esportiu, sincerament, sempre hem dit que “la lluita és l’únic camí”. Que volem que els jugadors es deixin la pell a pista per aquest escut, com ho faria qualsevol de nosaltres si tinguéssim la sort de jugar tan bé com ells. I creiem que això, com a molt amb alguna excepció puntual, s’ha complert amb escreix, així que el grup està content.

A nivell tècnic hi ha gent molt més preparada que nosaltres per opinar sobre què necessitem canviar per aconseguir més títols. Però com que d’actitud i entrega sí que ens agrada dir la nostra, no serà una sorpresa per a ningú dir que trobarem a faltar tots els jugadors de futbol sala que marxen. Especialment a Roger Serrano, al qual considerem una extensió nostra a la pista. I també a Svetislav Pesic, un entrenador que va agafar l’equip en un mal moment i ens ha fet recuperar la il·lusió. A tots ells: gràcies, de debò. I molta sort!

I dels que vindran, en qualsevol de les dues seccions, només demanem que mantinguin viu aquest esperit del futbol sala que ens enamora i que sembla que estem recuperant al bàsquet. Això no ho podem perdre i treballarem, com hem fet sempre, perquè així sigui.

Més enllà de la grada

Les grades són un reflex de la societat i no estan aillades del què passa al carrer. La prova més clara l’hem tingut amb el coronavirus, però val per qualsevol de les lluites en les quals prenem partit: des de la violència masclista fins al blanquejament de règims genocides, passant per la repressió que patim a l’independentisme.

Per aquest motiu, ens sentim orgullosos d’haver fet visibles una vegada més les vergonyes d’Israel o Turquia, d’haver recollit joguines per a infants que són víctimes de la violència masclista, d’haver estat al costat del poble durant les protestes de la post sentència del procés o de recordar, a cada partit, que seguim tenint preses polítiques i exiliades. I seguirem lluitant.

Un futur incert

Per desgràcia, sembla ser que el final de temporada que hem viscut no serà el final d’aquest malson. La temporada vinent podria començar també sense públic a les grades. I no ens agrada, no és l’esport que volem. Cal que les competicions pensin com ho volen fer, però ara que ho poden planificar amb temps, els demanem que si no volen anar morint lentament, tinguin en compte a l’aficionat, perquè és l’essència de tot. Ni ho són els diners ni els negocis. És l’aficionat. I gràcies a l’aficionat tenen diners i negoci.

Un exemple molt clar que cal resoldre és la final de la UEFA Futsal Cup que vindrà a l’octubre. Per primera vegada a Barcelona. I sense públic? Quin sentit té alegrar-se’n? Caldrà trobar la manera de ser-hi. I si no, no cal jugar-la, de debò. No la trobarem a faltar si és per veure-la des de casa i amb les grades buides…

En qualsevol cas, ara toca descansar una mica i preparar-se per a aquest futur incert. Bon estiu, gent del Palau. Bon estiu, culers. Bon estiu, Dracs!

%d bloggers like this: